FOTOGRAFIA

GIMCANA FOTOGRÀFICA

ESTELES

EQUILIBRI
f/10
1/250 s
ISO - 320
30 mm 
Apertura 4.2

f/10
1/250 s
ISO - 320
30 mm 
Apertura 4.2

f/10
1/250 s
ISO - 320
30 mm 
Apertura 4.2

PROFUNDITAT DE CAMP


f/10
1/250 s
ISO - 320
24 mm 
Apertura 3.9



f/10
1/250 s
ISO - 320
24 mm 
Apertura 3.9

f/10
1/250 s
ISO - 320
30 mm 
Apertura 3.6

f/10
1/250 s
ISO - 320
30 mm 
Apertura 4.2

RETRAT A DESCONEGUTS


f/5.6
1/2000 s
ISO - 900
55 mm 
Apertura 5

f/5.6
1/2000 s
ISO - 1000
55 mm 
Apertura 5

f/5.6
1/2000 s 
ISO - 4000
55 mm 
Apertura 5

f/5.6
1/2000 s 
ISO - 2800
55 mm 
Apertura 5

f/5
1/2000 s
ISO - 3200
45 mm 
Apertura 4.7

EL COLOR DE LES COSES






RÀFAGA VS. FOTO ÚNICA

                                      







 (foto única)

FOTOGRAFIA LLIURE (BLANC I NEGRE)






REPORTATGE FOTOGRÀFIC. RETRAT.


















HISTÒRIA DE LA FOTOGRAFIA

·Cronologia de l'evolució tècnica

Segle XVIII:
-Thomas Wedgwood i el mètode de copiar imatges.

Thomas Wedgwood (1771-1805) ha destacat per la seva contribució en la tecnologia, ja que, va ser la primera persona que va idear un mètode per copiar imatges visibles químicament. Va fer experiments amb la calor i la llum amb aquests i va utilitzar, per primer cop, les olles de ceràmica recobertes amb nitrat de plata.

També va idear un mètode per tenyir químicament, tractant el paper amb nitrat de plata i exposant el document a la llum. Això si, les fotografies de Wedgwood no eren permanents, en exposar-les a la llum, tota la superfície del paper s’ennegria.

A més de Wedgwood, en la història de la fotografia del segle XVIII, també va tenir un paper important Humphry Davy (1778-1829), el qual va publicar en el diari Journal of the Royal Institution el document “El mètode de copiar pintures sobre vidre, i fer perfils, amb nitrat i plata. Inventat per T. Wedgwood”, aquest va servir perquè el món fes eco del descobriment de Wedgwood.

Segle XIX:
·1822 - 1827

-Joseph Nicéphore Niépce i la primera fotografia.

El francès, Joseph Nicéphore Niépce, fou el primer a aconseguir fer aparèixer una imatge en una placa impregnada de material fotosensible (clorur d'argent) dins una càmera fosca, aquesta imatge no era permanent i es va dir heliogravat. Aquestes imatges estaven invertides (negatiu) i necessitaven ser transportades a una còpia (positiu). Amb la càmera fosca va aconseguir reduir el mínim del diàmetre de l’objectiu i obturant-lo parcialment amb un disc de cartó perforat, va comprovar que “l'ordre de les ombres i les llums quedava invertit”. Des d’aquell moment, el seu propòsit va ser trobar una substància que es blanquegés sota el contacte de la llum. Així que va provar diferents vernissos protectors, fins a trobar el betum de Judea, que dissolt en oli d’oliva, mineral o animal, i estès sobre un suport, agafava un color blanc al ser exposat a la llum. El 1822, amb aquest procediment es va aconseguir la primera fotografia. El procediment era simple:

Es cobria una làmina de vidre o de coure amb la solució de betum de Judea i oli.
S'exposava a la llum solar.
La imatge s'enduria i era visible.
Es portava la placa a l’habitació fosca per tractar-la.
(Niépce ho feia posant-la en un bany d’àcid que dissolia el vernís, després, enviava la placa al seu amic Georges Lemaître (1894-1966), qui seguia el dibuix com si fos un gravat tradicional. L'heliografia més famosa obtinguda per aquest mètode és la del cardenal d’Amboise, realitzada el 1824.

El 1826, va obtenir la primera imatge pròpiament fotogràfica sobre una placa de peltre, utilitzant la primera càmera professional construïda per l’òptic Charles Louis Chevalier (1804-1859). En aquella fotografia es podia observar el paisatge des de la finestra de les golfes de Niépce. El resultat va ser una imatge positiva permanent, en la que les llums estan representades per betum i les ombres per peltre sense recobrir.

Però la fotografia sobre peltre presentava un problema: el suport era massa tou així que Lemaître va trobar el metall perfecte: coure platejat. Exposant aquesta placa als vapors del iode, Niépce va aconseguir heliograbats més nítids.

Niépce va ser un cas excepcional d’entrega a la ciència. El 1829, als seus 64 anys, estava totalment arruïnat perquè havia invertit tota la fortuna de la seva família burgesa en els seus experiments fotogràfics. Llavors va conèixer a Louis-Jacques-Mandé Daguerre, amb qui es va associar per poder comercialitzar els seus invents. Per desgràcia, Niépce va morir uns anys abans de poder contemplar les millores que aquest va introduir i la glòria de molts dels seus descobriments anirien a parar al seu soci Daguerre.

·1837

-Louis-Jacques-Mandé Daguerre i el Daguerreotip.

Louis-Jacques-Mandé Daguerre fou un pintor francès que va col·laborar amb Niépce i és considerat un dels pioners de la fotografia, popularitzant-la. L’associació entre Daguerre i Niépce es va dur a terme el 1830, però Niépce va morir el 1833, així que no va poder ser partícip de les millores.

Daguerre va perfeccionar el mètode de Niépce, reduint el temps d’exposició a pocs minuts, fet que va aconseguir trobant la fórmula per impressionar una placa de metall mitjançant un bany de iode i fixant-la amb sal i mercuri. Els vapors de mercuri, en escalfar-se, anirien a dipositar-se sobre els punts activats per la llum, creant una imatge òptica que deixaria una petjada perfecta. Però, no va ser fins al 1837 que es va trobar el primer procediment fotogràfic al qual va posar el nom de Daguerreotip i no va tardar a estendre’s.

El Daguerreotip és un procés pel qual s’obté una imatge en positiu a partir d’una placa de coure coberta de iodur d'argent. Després de ser exposada a la llum, la imatge es revelava amb vapors de mercuri, que dóna com a resultat una imatge detallada amb una superfície delicada que s’ha de protegir amb un vidre i segellar-se, ja que s’ennegria amb el contacte amb l’aire.[14]

Al començament del segle XIX, el Diorama va arribar a ser tan important com el cinema o la televisió en els nostres dies. En aquelles escenografies, el públic trobava una resposta a la seva necessitat de somiar i alliberar la imaginació.

Louis Daguerre, va demostrar el seu enginy decorant personalment les gegantines teles del Diorama. Per obtenir major sensació de realisme, va utilitzar la cambra obscura en la reproducció dels paisatges, va disposar telons i cortines, per controlar la llum natural que entrava per les finestres, i va elaborar efectes espectaculars amb il·luminació de petroli i gas.

-Quan va inaugurar l'espectacle en 1822, ja era famós com a pintor de quadres hiperrealistes que s'acostaven molt a la fotografia actual.

-El 10 de novembre 1839 es va portar el Daguerrotip a Barcelona i es va fer la primera fotografia de tot Espanya, en concret a l’edifici gòtic de la Llotja de Mar.

·1830:

-William Henry Fox Talbot i el Calotip.

La investigació de William Henry Fox Talbot començà amb conceptes ja desenvolupats anteriorment, la càmera fosca i la càmera de llum.

El 1835, Talbot va aconseguir plasmar al paper una galeria de l’Abadia de Lacock. Va seguir les seves investigacions, fins que, el 1841 va patentar el Calotip a Anglaterra.

El Calotip era el procediment que consistia a usar el paper negatiu, a partir d’aquí es podia obtenir un nombre il·limitat de còpies.

-Es tracta d’un paper amb nitrat de plata i iodur de potassi.

-Abans d’exposar-ho a la llum es torna a sensibilitzar el paper amb nitrat de plata i àcid gàl·lic.

-Després d’això s’exposa a la llum i s’obté una imatge amb prou feines visible.

-El negatiu, quan s’asseca es revela i es fixa.

-Després, amb un bany de cera, es fa transparent.

-Amb aquest negatiu es treuen tots els positius necessaris.

En aquell moment, Talbot no va saber la importància d’aquest procediment, la gent buscava una imatge positiva única. A més, en aquella època es va preferir la nitidesa del daguerreotip. Així doncs, Talbot no fou el pare de la fotografia, però si de la tècnica que se segueix usant avui en dia, la del negatiu a positiu. Talbot també va presentar una nova patent el 1849, que consistia a usar la porcellana com a suport fotografic.

Fox Talbot fou pioner en publicar un llibre amb fotografies, aquest es va anomenar “The Pencil of Nature”.

·1839:

Aquest any es pot considerar com el de la invenció de la fotografia, Daguerre i Fox Talbot, fan públics els seus invents, aquests van ser considerats d’interès nacional pel govern francès. Així, el 19 d’agost del 1839.

Aquest mateix any, es va donar nom a les imatges aconseguides amb aquests invents com a “fotografies”, el nom fou posat per John Frederick William Herschel, encara que abans ja havien estat anomenades així per Hèrcules Florence.

·1884:

-George Eastman i la Kodak

George Eastman (1854-1932) va ser un empresari americà que va aconseguir fer arribar la fotografia a les classes populars amb la seva empresa Kodak (Eastman Kodak Company).

Quan George Eastman tenia 24 anys va comprar equipament fotogràfic per un viatge a Santo Domingo, però aquest viatge no es va realitzar mai. En canvi, va usar l’equipament per investigar com fer que la fotografia fos més barata i pogués arribar a les classes més pobres. Va aconseguir-ho amb la fórmula de plat sec.

Va deixar la seva feina de banquer i el 1885 va patentar el seu invent, aquest feia que les càmeres poguessin ser més barates i petites.

Fa fundar una companyia i la va anomenar Kodak, així, el seu producte tindria identitat pròpia. El 1888 va treure al mercat la primera càmera Kodak.

L’eslògan de la companyia era: “Vostè pitja el botó i nosaltres fem la resta”. Quan el carret de la càmera era ple, s’enviava a la companyia i aquesta revelava les fotosgrafies. A partir d’aquí es va anar innovant amb noves càmeres i tècniques.

Després de tot, cal dir que la innovació d’Eastman va començar la bogeria de la fotografia que continua en l’actualitat.

·1925:

-La càmera Leica i Oscar Barnack.

La càmera Leica va sortir al mercat el 1925 i va ser la primera càmera amb format de 35mm. Aquesta càmera es va usar en principi per realitzar exposicions fotogràfiques i també pel cinema.

El 1913 es va crear el primer prototip per Oscar Barnack(1879-1936), aquest fou usat de forma privada.

El 1923 va començar a desenvolupar-se aquest prototip per fer-lo comercial. Així, aquell mateix any es va poder trobar la Càmera Leica al mercat, aquesta era lleugera, versàtil i sol necessitava una petita pel·lícula de 35 mm.

La seva popularitat va augmentar força quan es va introduir a Alemanya el 1925, es va presentar a la fira alemanya de primavera i la van anomenar Leica I, primera càmera compacta de format 35 mm.

Gràcies a la seva rapidesa d’acció i fàcil maneig, la Leica va ser una gran referència pel món fotogràfic. A més, va ser partícip de millores constants i donada a conèixer per reporters i fotògrafs molt reconeguts.

·1935 - 1936:

-Fotografia en color - La Kodachrome i l'Agfacolo

Els avançaments en l’estampació de colors obtinguts per la cromolitografia a partir de les dècades dels 70 i 80 del segle XIX, van permetre divulgar els “cromos” i es van aplicar als procediments fotomecànics.

Bàsicament, consisteix a seleccionar els tres colors primaris, i fotografiant l’original a través d’un filtre, el groc, el vermell i el blau s’aconsegueixen amb sengles filtres del color complementari. Aquest fet s’anomena “tricomia”, més tard, en afegir el color negre per donar més cos a la fotografia, es va canviar el nom a “quatricomia” la utilitzada fins avui en dia.

Abans de la Kodachrome i l’Agfacolor ja existien experiments per fer fotografies en color. De fet, la primera fotografia en color és atribuïda al físic James Clerk Maxwell (1831-1879).

El 1935, Kodak va introduir el carret analògic Kodachrome, el que va permetre, que per primer cop, es poguessin fer fotografies en color amb un carret. El blanc i negre seguia sent la forma preferida de fer fotografies, tot i així, molts professionals buscaven aconseguir el color i aquest no va estandarditzar-se fins al 1935.

El carret de color va ser possible quan Leopold Godowsky (1870-1938) i Leopold Damrosch Mannes (1899-1964) van introduir un negatiu de tres capes sensibles als tres colors primaris.

Molts grans de la fotografia van usar els carrets Kodachrome per fer les seves fotografies.

-Per exemple, Steve McCurry (1950- ) va fer la famosa fotografia de la nena afgana (Sharbat Gula) amb un carret Kodachrome.[30] Tot i així, l’èxit d’aquesta va acabar.

El 2009, l’empresa Kodak va anunciar el final de la producció i construcció de Kodachrome.
El 1932, l’empresa Agfa (Agfa-Gevaert) va introduir una versió de carret: l’Agfa-Farbenplatte. Més tard va sortir al mercat l’Agfacolor Neu, un carret de color pioner que encara s’usa avui en dia. L’Agfacolor Neu va ser la resposta alemanya a la Kodachrome.

Des d'aleshores el color es convertiria en un dels elements claus, ja que permetia mostrar l'estat d'ànim segons els colors utilitzats.

·La fotografia a partir del 1945:

Tots els gèneres fotogràfics sorgits en moments històrics anteriors tenen la seva continuació després de la finalització de la Segona Guerra Mundial. Especial rellevància presenta l'evolució en aquests anys del fotoperiodisme, en l'àmbit de la fotografia documental i els nous diàlegs que s'estableixen entre la fotografia i les arts plàstiques, que comencen a fondre's en la denominació genèrica d'arts visuals.

Assistim, igualment a l'aparició d'altres usos de la fotografia en aquest període, així com al desenvolupament de noves visions de la fotografia de natura i de l'ocupació massiva de la fotografia en color, gràcies a l'obra de William Eggleston (1939- ).

En aquests anys mereixen especial esment les obres de Robert Doisneau (1912-1994) i Robert Frank (1924- ).

·La Fotografia digital:

Es podria argumentar que Albert Einstein (1879-1955), qui va guanyar el Premi Nobel de Física el 1921 «pels seus treballs de l'efecte fotoelèctric», va ser qui va iniciar la història de la fotografia digital.

S'incorporà en la història de la fotografia digital, la càmera dissenyada per Texas Instruments Inc(TI) el 1972. No obstant això, aquesta càmera no era digital, sinó que tenia una base anàlogica, i no tenia pel·lícula.

El següent pas en la història de la fotografia digital va ser el 1972, quan Steven Sasson (1950- ), de Kodak, va rebre instruccions del seu supervisor, d'intentar i trobar una manera de construir una càmera usant sensors d'imatge sòlids. Aquests xips usen díodes fotosensibles anomenats photosites per poder gravar la llum.
Un marcador important en la història de la fotografia digital va ser quan Sasson va fer la primera fotografia digital el desembre de 1975. D'acord amb Sasoon, la imatge va trigar 23 segons a gravar-se en el casset, i després altres 23 segons per ser llegida de la unitat reproductora cap a la televisió.
No obstant això, no s'havia alliberat a la venda cap càmera en aquest pas de la companyia. Després, el 1986, Kodak va inventar el primer sensor de megapíxels del món, amb la capacitat de gravar 1,4 milions de píxels que podien produir una impressió de qualitat fotogràfica de 5 x 7 polzades.

Es podria dir, amb seguretat, que la història de la fotografia digital indica que el primer prototip d'una càmera digital era la Sony Mavica (Magnetic Video Camera - Cambra Magnètica de Vídeo), realitzada per Sony Corporation a principis dels 80. Essencialment era una càmera electrònica de vídeo que produïa imatges fixes que eren gravades en discs flexibles de 2 polzades.

GÈNERES FOTOGRÀFICS:
1. EL RETRAT: aquest gènere deriva de la pintura. És la representació del cos humà, ja sigui tot el cos o simplement la cara, i gira al voltant de la idea de mostrar les qualitats físiques o morals de les persones que hi apareixen.





















·SUBJÈNERES:
   -Fotografia de moda

   -Fotografia d'esdeveniments socials

   -Fotografia esportiva

2. PAISATGE: un altre gènere derivat de la pintura. És la fotografia d'espais naturals o urbans, o d'alguns elements d'aquests espais.












·SUBGÈNERES:
   -Fotografia d'arquitectura

   -Fotografia aèria

   -Fotografia de la Natura

   -Fotografia submarina


3. BODEGÓ: també anomenat natura morta. És l'últim gènere que deriva de la pintura, i consisteix en la fotografia d'elements inanimats. Es caracteritza perquè el fotògraf és el que ha preparat aquesta escena per fotografiar-la.













·SUBGÈNERES:
   -Fotografia publicitària

   -Fotografia artística


4. REPORTATGE: és l'únic gènere que no deriva de la pintura. La seva idea consisteix a captar la realitat d'un interès informatiu.
Permet registrar en un moment molt breu una realitat que canvia de continu, per això és considerat el gènere per excel·lència. Va començar a realitzar-se usualment quan les càmeres van ser evolucionant i eren més compactes. Així eren més fàcils de transportar.



·SUBGÈNERES:
   -Fotografia de premsa

   -Fotografia de guerra

   -Fotografia documental

AUTORS:

SEBASTIAO SALGADO
Sebastião Salgado és un fotògraf sociodocumental i fotoreporter brasiler nascut el 8 de febrer de 1944 a Aymorés (Mines Gerais).
Salgado ha viatjat a més de 100 països pels seus projectes fotogràfics. La major part d'aquests han aparegut en nombroses publicacions i llibres. Exhibicions itinerants del seu treball han estat mostrades a tot el món. El galerista Hal Gould considera a Salgado el millor fotògraf dels començaments del segle XXI. Ha rebut nombrosos premis internacionals, entre d'altres el 1998 el Premi Príncep d'Astúries de les Arts.
Salgado pertany a la tradició de la fotografia sociodocumental. Destaca en la seva obra la documentació del treball de persones en països menys desenvolupats o en situació de pobresa. En la introducció a Èxodes diu: "Més que mai, sento que només hi ha una raça humana. Més enllà de les diferències de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu són idèntics." El 2001 va arribar a ser nominat representant especial d'UNICEF per la seva tasca.

ROBERT CAPA

Ernö o Ernest Andrei Friedman, més conegut com a Robert Capa (Budapest, Hongria, 22 d'octubre de 
1913 - Thai Binh, Vietnam, 25 de maig de 1954), va ser un dels fotògrafs dels corresponsals de la guerra més famosos del segle XX. El soldat caigut (1936), La batalla del riu Segre (1938) i Refugiats de Barcelona (1939) centren la seva crònica de la guerra civil espanyola. Xina (1938) documenta el conflicte sinojaponès i, finalment, El Dia D (1944) i Alliberament de Leipzig (1945) presenten les seves fotografies de la Segona Guerra Mundial.


CARTIER BRESSON
(Chanteloup-en-Brie, 1908 - montjustin, 2004) Fotògraf francès. Després d'una primera etapa com a dibuixant i pintor, a partir de 1930 va iniciar un decisiu viratge cap a la fotografia per mitjà de les seves publicacions a la revista Vu.
El 1937 va filmar Victoire de la vie, una pel·lícula documental sobre l'Espanya republicana; a partir de llavors es va especialitzar en el reportatge fotogràfic, sent un dels primers a utilitzar la càmera de 35 mm. Durant la Segona Guerra Mundial va estar internat en diversos camps alemanys de presoners. Va aconseguir escapolir-al cap ia arribar a París, on es va enquadrar en la Resistència francesa. Va realitzar reportatges fotogràfics sobre l'ocupació i la retirada alemanyes de França.

El 1945 va dirigir per a l'oficina d'informació bèl·lica dels Estats Units el documental Le retour, i dos anys després va organitzar una exposició de les seves fotografies al Museu d'Art Modern de Nova York (MOMA). Aquest mateix any va fundar amb Robert Capa, David Seymour i altres fotògrafs l'agència cooperativa internacional Magnum, sota els auspicis va recórrer diferents països d'Orient. És mundialment famós el seu reportatge sobre la mort de Gandhi.
Sus fotografías, recopiladas en diferentes colecciones (El momento decisivo, El mundo de Henri Cartier-Bresson), se definen por el rigor de su composición, la yuxtaposición de elementos y por un sentido estético de la composición derivado de su experiencia en las artes plásticas.

Al teorizar sobre la fotografía, exaltó lo que él llamaba el «momento decisivo», que el fotógrafo debe descubrir sobre el terreno y en el que capta aquel instante único y significativo, cuando la escena adquiere su máximo sentido expresivo. Por lo que respecta a su técnica, se basó en positivar los negativos completos, sin encuadres ni recortes. Expuso en Nueva York (1946 y 1967), Londres (1955), París (1967 y 1969) y Madrid (1983). A partir de 1973 se dedicó con preferencia al dibujo.


SAKAYA MARUYAMA
Sayaka Maruyama és una artista nascuda al Japó. A l'edat de 12 anys es traslladaria amb la seva família a Holanda, on romandria tres anys i la cultura li influenciarà de moltes maneres, especialment en els termes de la seva educació artística. Després de graduar a la Universitat d'Art de Tòquio, treballaria com a artista conceptual sota el nom de Neon O'clock Works, al costat del perruquer Tomihiro Kono.


Maruyama ha realitzat diverses exposicions de fotografia com Neon O'clock Works a Tòquio i va publicar un llibre de fotografies anomenat "Krageneidechse" al 2007. No gaire temps després es traslladarà a Londres on el seu interès per la fotografia es faria molt més forta, començant a treballar com a fotògrafa. Els seus treballs fotogràfics com Neon O'clock Works ha estat exhibit en diverses galeries de Londres com Soho gallery, Clara de Rouen Books, etc.

Sayaka Murayama treballa la fotografia com un clar element artístic. Crea diferents projectes que elabora independentment i que tenen un nexe    comú amb una línia (una mica abstracta en  general) a seguir en cada un d'ells ben definida. La barreja de cultures entre orient i occident està molt present en la seva obra, encara que ella se sent plenament japonesa i orgullosa de ser-ho.

(La foto és ua fotografia seva, no una foto de l'artista. No he trobat cap foto d'ella)

Comentarios

Entradas populares de este blog

COM MIREM

AVALUACIÓ