ARTISTES

BABETTE MANGOLTE

Babette Mangolte va néixer a Montmorot (França) el 1941. Tot i que va ser una de les primeres dones

acceptades en el programa d'estudis de l'École Nationale de Photographie et de Cinématographie el 1964, el panorama parisenc se li va fer petit i es va traslladar a Nova York, on viu i treballa des del 1970.

Molt implicada en l'escena artística del downtown novaiorquès, va documentar fotogràficament performances d'artistes i ballarins, com ara Marina Abramović, Trisha Brown i Philip Glass. Va treballar amb Chantal Akerman i Yvonne Rainer com a directora de fotografia fins que va començar a produir les seves pròpies pel·lícules (la primera el 1975). Ha treballat també amb Richard Foreman, Robert Rauschenberg, Michael Snow i Robert Whitman. El seu cinema experimental i no narratiu s'ha projectat en festivals d'arreu del món i se li han dedicat diverses retrospectives.

TRISHA BROWN

Ballarina, coreografa y directora de ballet estanounidense, nascuda a Aberdeen al 1936. Amant de tot
tipus d'esports des de que era petita, Brown va iniciar els estudis de dansa als tretze anys, va tindre la oportunitat d'ampliar-los en el Mills College de California així com en cursos d'estiu del Connecticut College en els anys 1955-1959.







JORDI MITJÀ

Jordi Mitjà (Figueres, 22 de maig de 1970) és un artista empordanès que ha realitzat residències a Ciutat de Mèxic i a São Paulo. El seu treball, formalment heterogeni, es mou en els territoris de l'arxiu, la compilació i l'apropiació per parlar de problemàtiques socials o qüestionar aspectes sobre l'individu i l'art. Se li ha dedicat una exposició a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró, i ha participat en les exposicions inaugurals del Bòlit Centre d'Art Contemporani de Girona i del Canòdrom de la Meridiana de Barcelona; i la seva obra es troba en col·leccions públiques com el Museu de l'Empordà, la mediateca de la Fundació "la Caixa", o el Centro Gallego de Arte Contemporáneo, entre d'altres.

TRACEY EMIN

En els seus inicis es reconeixen les influències d'Edvard Munch i Egon Schiele; Tracey Emin va destruir tots els seus quadres de la primera etapa. Posteriorment als seus estudis en pintura, es va interessar per la filosofia. A l'inici de la seva carrera com a artista, Emin va obrir una tenda anomenada "The Shop" en el carrer Bethnal Green, en societat amb Sarah Lucas. Venien obres d'ambdues, incloent samarretes i cendrers amb la imatge de Damien Hirst. En 1994 va realitzar la seva primer exposició individual en la galeria d'art White Cube, una de les més importants galeries de Londres. Es va titular "La meva major retrospectiva" i va ésser típicament autobiogràfica. Consistia en fotografies personals i fotos de les seves (avui destruïdes) primeres pintures al costat d'objectes que molts artistes no farien públic com a paquets de cigarrets que portava el seu oncle quan va morir decapitat en un accident de trànsit.


La seva disposició per ensenyar detalls de la seva vida privada és un dels segells distintius de la seva obra. Emin es va fer artista reconeguda quan en 1997 el canal de televisió Channel 4 li va realitzar una entrevista especial. Va ser un programa amb un debat seriós i intens, on Emin estava completament drogada, en part pels tranquil·litzants que havia pres per calmar el dolor d'un dit trencat; durant tota l'entrevista no va parar de dir que volia tornar a la seva casa amb la seva mare. Dos anys després en 1999 Emin va formar part de la llista d'artistes escollits per al premi Turner (Turner Prize) i va exposar el seu llit sota el títol My Bed (literalment "el meu llit") a la Tate Gallery.

PHILIPPE HALSMAN

Va néixer el 2 de maig de 1906 a Riga d'una família jueva i va estudiar enginyeria a Dresden. El 1928 va ser acusat públicament de parricidi; el seu pare que tenia per nom Morduch va caure i va morir durant una excursió campestre als Alps austríacs, tanmateix la gent dels voltants no va dubtar d'acusar-ho d'haver comès assassinat, influïts pel seu origen jueu i de l'antisemitisme existent i a falta d'altres proves. Va ser portat davant els jutges i condemnat a quatre anys de presó i de no ser per la pressió d'un destacat grup d'intel·lectuals, entre els quals es trobaven Sigmund Freud, Thomas Mann i Albert Einstein, hagués passat entre reixes més temps dels dos anys que hi va ser. Després es va instal·lar a París a on va treballar com a fotògraf de moda independent i va col·laborar en la revista Vogue. El 1940, començada la Segona Guerra Mundial i davant la imminent arribada de l'exèrcit alemany va marxar als Estats Units amb ajut d'Albert Einstein, on assoliria fama mundial, arribant a realitzar més de cent portades per a la revista Life.


L'any 1947 va obtenir la nacionalitat dels Estats Units.

JOSEPH BEUYS

Joseph Beuys (Krefeld, República de Weimar, 12 de maig de 1921 - Düsseldorf, RFA, 23 de gener de 1986) fou un artista alemany, principalment escultor i que destacà pels seus happenings. És un dels co-fundadors del moviment Fluxus.

Beuys va ser pilot a la Segona Guerra Mundial, on va ser derribat a Crimea i uns camperols tàrtars li salvaren la vida. Aquest episodi va tindre una forta influència en el seu art posterior. Després de la guerra va estudiar a la Kunstakademie de Düsseldorf. La idea d'una "escultura social", i defensà un art amb implicacions polítiques i preocupacions ecològiques. La seva intervenció a Documenta 7 a Kassel consistí a plantar 7000 roures amb un marcador de basalt en cadascun d'ells. Beuys feu també una defensa del potencial curatiu de l'art i del poder universal de la creativitat humana. Reivindicà el paper del xaman. En un marc estètic més ampli el seu treball s'inscriu en certa tradició hereva del romanticisme alemany.

Entre 1961 i 1972 va ser professor a la mateixa Kunstakademie de Düsseldorf, molt influent i compromès. Entre els seus alumnes hi trobem Jörg Immendorff, Blinky Palermo, Anselm Kiefer i Imi Knoebel. Una figura carismàtica i polèmica, la naturalesa i el valor de la contribució de Beuys a l'art occidental ha creat una ferma i sovint polaritzada discussió entre els cercles artístics.

AI WEIWEI

Ai Weiwei (en xinès 艾未未), nascut a Pequín el 28 d'agost de 1957, és un artista xinès, dissenyador arquitectònic, comentarista i activista social.

Ai Weiwei va ser l'assessor artístic en la construcció del Niu d'Ocell (Estadi Nacional de Pequín) on es van celebrar els Jocs Olímpics de Pequín de 2008. El Niu d'Ocell va ser el resultat d'una aliança d'empreses entre els arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron de Herzog & de Meuron, l'arquitecte Stefan Marbach i Ai Weiwei.

Ai Weiwei va ser especialment conegut per les seves crítiques sobre la mala qualitat constructives de les escoles destruïdes durant el terratrèmol de Sichuan de 2008. Al novembre de 2010 va ser arrestat al seu domicili després d'anunciar l'organització d'un sopar d'amics per al 7 de novembre a Xangai, amb el qual pretenia denunciar la demolició del seu estudi en aquesta ciutat, acció ordenada i executada per les autoritats xineses que negaven la legalitat de la construcció. Per la seva banda, Ai Weiwei va negar aquest extrem, assenyalant que tenia el beneplàcit de les autoritats de Xangai, i que l'actuació del govern només obeïa a un càstig contra ell pel seu suport a la dissidència al país. Poc després, el govern xinès va ordenar demolir el seu estudi, en què havia invertit un milió d'euros.

JORGE OTEIZA

Jorge Oteiza Enbil (Orio, 21 d'octubre de 1908 - Sant Sebastià, 9 d'abril de 2003) fou un escultor, pintor, dissenyador i assagista basc.

És un dels artistes bascos fonamentals del segle XX. Oteiza va iniciar la seva activitat artística de manera autodidacta als anys vint, amb obres influïdes per les avantguardes de l'època com el cubisme i el primitivisme. Amb la intenció d'investigar l'escultura precolombina, l'any 1934 va viatjar a Amèrica del Sud, on es va quedar fins al 1948. En tornar a Espanya, va guanyar per concurs la realització de l'estatuària per a la Basílica de Nostra Senyora d'Arantzazu, a Oñate (Guipúscoa). Era una obra controvertida, en la qual Oteiza posava en pràctica la seva teoria sobre el debilitament de l'expressió figurativa, i l'Església li va prohibir dur-la a terme. No la va poder acabar fins al 1968. Als anys cinquanta, i amb una obra experimental hereva del constructivisme, Oteiza va renunciar a la figuració i va començar un acusat procés de buidatge i desocupació de la massa que el portaria cap a una escultura vertical i lleugera: la «transestàtua», en paraules del mateix artista. La recerca a l'entorn de volums geomètrics bàsics com el cub, el cilindre i l'esfera, i el diàleg amb la llum i l'ombra, van articular una línia de treball que, el 1957, Oteiza va qualificar de «propòsit experimental». Aquest projecte va ser guardonat amb el Primer Premi d'Escultura de la Biennal de Sâo Paulo el 1959. Després d'aquest reconeixement i en el moment de màxima maduresa creativa, va decidir abandonar l'escultura per dedicar-se a temes conceptuals i teòrics. Ell mateix es declarava un «obrer metafísic». Als anys setanta, va recuperar la pràctica escultòrica treballant en obres de petit format i amb materials com guix, paper, alumini i cartró.

ÉTIENNE-JULES MAREY

Étienne-Jules Marey (Beaune, 5 de març del 1830 - París, 15 de maig del 1904) va ser un científic i cronofotògraf francès.

La seva tasca va ser significant en el desenvolupament de la cardiologia, instrumentació física, aviació, cinematografia i la ciència de la fotografia de laboratori. Està àmpliament considerat com un pioner de la fotografia i una important influència dins la història del cinema.

Marey va començar estudiant com la sang circula pel cos. Posteriorment, va passar a estudiar també els batecs del cor, la respiració, els muscles i el moviment del cos. Per a dur a terme els seus experiments va desenvolupar nombrosos instruments per mesurar de forma precisa. Per exemple, va aconseguir vendre un instrument anomenat Sphygmographe per a mesurar el pols. L'any 1869, Marey va construir un insecte artificial molt delicat per mostrar com volen i per demostrar la forma de la figura produïda amb el moviment de les ales. Posteriorment es va interessar pels moviments d'aire i va començar a estudiar animals voladors més grans, com ara ocells. Cap a l'any 1880, va adoptar i més endavant desenvolupar la "fotografia animada" -en col·laboració amb Georges Demeny i Lucien Bull- en un camp singular de la cronofotografia. La seva idea revolucionària consistia a enregistrar diverses fases del moviment en una mateixa superfície fotogràfica. L'any 1890 va publicar un volum substancial anomenat "Le Vol des Oiseaux" ("El vol dels ocells"), àmpliament il·lustrat amb fotografia, dibuixos i diagrames. També va crear escultures molt precises de diferents ocells voladors.

EDWARD HOPPER

Edward Hopper (Nyack, Nova York, 22 de juliol de 1882 - Nova York, 15 de maig de 1967) fou un pintor estatunidenc conegut per les seves representacions realistes i misterioses de la soledat en els Estats Units contemporanis.

Hopper estudià disseny i pintura. Un dels seus professors, l'artista Robert Henri, encoratjava els alumnes a fer servir l'art per causar una commoció al món. Henri, que va influir Hopper, animava els estudiants a fer representacions realistes de la vida urbana. D'aquesta manera, els seus estudiants, molts dels quals van esdevenir artistes famosos, van passar a ser coneguts com l'Ashcan School dins l'art estatunidenc.

Un cop finalitzats els estudis, Hopper va fer tres viatges a Europa per tal de conèixer les noves tendències artístiques que s'hi desenvolupaven. Però a diferència de la majoria dels seus coetanis que imitaven el cubisme, Hooper es va sentir atret per l'idealisme dels pintors realistes, tal com es reflecteix en les seves obres primerenques.

Al mateix temps que treballava en el món de la publicitat, Hopper continuà pintant. Hopper morí el 1967 en el seu estudi de Nova York. La seva muller donà la seva obra al Whitney Museum of American Art. Altres obres de Hopper es troben al Museum of Modern Art de Nova York i a l'Art Institute of Chicago.

RICHARD LINKLATER
Richard Linklater (Houston, Texas, 30 de juliol de 1960) és un guionista i director de cinema estatunidenc. Un dels primers i més representatius representants del renaixement del cinema independent americà de la dècada dels 90. Conegut en els seus inicis pel drama romàntic Dazed and Confused (1993), per Abans de l'alba (Before Sunrise) (1995) i les seves seqüeles Abans de la posta (Before Sunset) (2004) i Abans del capvespre (Before Midnight) (2013).  El seu film Boyhood (2014) rodat de forma intermitent al llarg de dotze anys amb el mateix repartiment d'actors ha estat reconegut amb l'Ós de plata al Millor director a la Berlinale 2014.

Richard Linklater va néixer a Houston (Texas). Va cursar estudis de Literatura a la Sam Houston State University que va deixar per treballar en una plataforma petroliera al golf de Mèxic. Posteriorment es va traslladar a la capital de l'estat Austin on va començar a rodar pel·lícules en Súper 8 (format de pel·lícula), entre les quals destaca el seu primer film It's Impossible to Learn to Plow by Reading Books (1988). Un any més tard produirà i dirigirà Slacker, inicialment rodat en 16 mm que mostra els problemes de la joventut marginal d'Austin (Texas) i que s'estrenà el 1991 en la seva versió modificada de 35 mm. Dazed and Confused (1993) és una crònica de l'últim dia d'institut a l'estiu del 1976, on entre el repartiment hi ha actors com Matthew McConaughey, Ben Affleck o Milla Jovovich en els seus primers papers. En el drama romàntic Abans de l'alba (Before Sunrise) (1995) Linklater explora una relació des de la perspectiva de dues persones anònimes obertes a descobrir. Céline (Julie Delpy), jove estudiant francesa que viatja de Budapest a Paris coneix en Jesse (Ethan Hawke) un jove periodista nord-americà, entre ells sorgeix una química especial punt de partida d'una intensa relació.

FRANCESC TORRES I ITURRIOZ

Francesc Torres i Iturrioz (Barcelona, 1948) és un artista polifacètic català reconegut sobretot per ser pioner en el llenguatge de les videoinstal·lacions, tot i que també treballa la pintura, la poesia, l'escultura o la fotografia entre d'altres. És comissari i assagista en diverses publicacions i diaris i ha sigut president de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya.

Les seves creacions es mouen en el camp conceptual, filosòfic i de la reflexió sociològica. Ha realitzat nombrosos vídeos i videoinstal·lacions en els quals analitza l'origen humà d'accions agressives o que impliquen l'existència d'un adversari, construint analogies i metàfores sobre les formes de comportament humà respecte a l'agressió. 

La seva obra ha rebut diversos premis nacionals i internacionals entre els quals destaquen el Premi Nacional de Belles Arts de la Generalitat de Catalunya a la millor exposició (1991) o el Premi Nacional d'Arts Visuals per la retrospectiva al MACBA, Da Capo (2009).

CINDY SHERMAN

Cindy Sherman (nascuda el 19 de gener de 1959 a Nova Jersey) va néixer amb el nom de Cynthia Morris Sherman i és una artista, fotògrafa i directora de cinema nord-americà.


Sherman és una de les representants més importants de la fotografia de postguerra a Nova York, va exhibir més de tres dècades de treball al Museu d'Art Modern.

Artista, fotògrafa, directora de cinema nord-americà Al girar la càmera cap a si mateixa, Cindy Sherman ha estat una de les fotògrafes més respectades del segle XX. Tot i que la majoria de les seves fotografies són imatges d'ella, però, aquestes fotografies no són autoretrats. Sherman s'utilitza a si mateixa com un vehicle per a una varietat de temes del món modern: el paper de la dona, el paper de l'artista i molts més. A través d'una sèrie de diferents obres, Sherman ha plantejat difícils i importants preguntes sobre el paper i la representació de les dones en la societat, els mitjans de comunicació i la naturalesa de la creació de l'art.

SEBASTIAO SALGADO

Sebastião Salgado és un fotògraf sociodocumental i fotoreporter brasiler nascut el 8 de febrer de 1944 a Aymorés (Mines Gerais).

Salgado ha viatjat a més de 100 països pels seus projectes fotogràfics. La major part d'aquests han aparegut en nombroses publicacions i llibres. Exhibicions itinerants del seu treball han estat mostrades a tot el món. El galerista Hal Gould considera a Salgado el millor fotògraf dels començaments del segle XXI. Ha rebut nombrosos premis internacionals, entre d'altres el 1998 el Premi Príncep d'Astúries de les Arts.

Salgado pertany a la tradició de la fotografia sociodocumental. Destaca en la seva obra la documentació del treball de persones en països menys desenvolupats o en situació de pobresa. En la introducció a Èxodes diu: "Més que mai, sento que només hi ha una raça humana. Més enllà de les diferències de color, de llenguatge, de cultura i possibilitats, els sentiments i reaccions de cada individu són idèntics." El 2001 va arribar a ser nominat representant especial d'UNICEF per la seva tasca.

ROBERT CAPA

Ernö o Ernest Andrei Friedman, més conegut com a Robert Capa (Budapest, Hongria, 22 d'octubre de

1913 - Thai Binh, Vietnam, 25 de maig de 1954), va ser un dels fotògrafs dels corresponsals de la guerra més famosos del segle XX. El soldat caigut (1936), La batalla del riu Segre (1938) i Refugiats de Barcelona (1939) centren la seva crònica de la guerra civil espanyola. Xina (1938) documenta el conflicte sinojaponès i, finalment, El Dia D (1944) i Alliberament de Leipzig (1945) presenten les seves fotografies de la Segona Guerra Mundial.


CARTIER BRESSON
(Chanteloup-en-Brie, 1908 - montjustin, 2004) Fotògraf francès. Després d'una primera etapa com a dibuixant i pintor, a partir de 1930 va iniciar un decisiu viratge cap a la fotografia per mitjà de les seves publicacions a la revista Vu.

El 1937 va filmar Victoire de la vie, una pel·lícula documental sobre l'Espanya republicana; a partir de llavors es va especialitzar en el reportatge fotogràfic, sent un dels primers a utilitzar la càmera de 35 mm. Durant la Segona Guerra Mundial va estar internat en diversos camps alemanys de presoners. Va aconseguir escapolir-al cap ia arribar a París, on es va enquadrar en la Resistència francesa. Va realitzar reportatges fotogràfics sobre l'ocupació i la retirada alemanyes de França.

El 1945 va dirigir per a l'oficina d'informació bèl·lica dels Estats Units el documental Le retour, i dos anys després va organitzar una exposició de les seves fotografies al Museu d'Art Modern de Nova York (MOMA). Aquest mateix any va fundar amb Robert Capa, David Seymour i altres fotògrafs l'agència cooperativa internacional Magnum, sota els auspicis va recórrer diferents països d'Orient. És mundialment famós el seu reportatge sobre la mort de Gandhi.
Sus fotografías, recopiladas en diferentes colecciones (El momento decisivo, El mundo de Henri Cartier-Bresson), se definen por el rigor de su composición, la yuxtaposición de elementos y por un sentido estético de la composición derivado de su experiencia en las artes plásticas.

Al teorizar sobre la fotografía, exaltó lo que él llamaba el «momento decisivo», que el fotógrafo debe descubrir sobre el terreno y en el que capta aquel instante único y significativo, cuando la escena adquiere su máximo sentido expresivo. Por lo que respecta a su técnica, se basó en positivar los negativos completos, sin encuadres ni recortes. Expuso en Nueva York (1946 y 1967), Londres (1955), París (1967 y 1969) y Madrid (1983). A partir de 1973 se dedicó con preferencia al dibujo.

SAKAYA MARUYAMA
Sayaka Maruyama és una artista nascuda al Japó. A l'edat de 12 anys es traslladaria amb la seva família a Holanda, on romandria tres anys i la cultura li influenciarà de moltes maneres, especialment en els termes de la seva educació artística. Després de graduar a la Universitat d'Art de Tòquio, treballaria com a artista conceptual sota el nom de Neon O'clock Works, al costat del perruquer Tomihiro Kono.

Maruyama ha realitzat diverses exposicions de fotografia com Neon O'clock Works a Tòquio i va publicar un llibre de fotografies anomenat "Krageneidechse" al 2007. No gaire temps després es traslladarà a Londres on el seu interès per la fotografia es faria molt més forta, començant a treballar com a fotògrafa. Els seus treballs fotogràfics com Neon O'clock Works ha estat exhibit en diverses galeries de Londres com Soho gallery, Clara de Rouen Books, etc.

Sayaka Murayama treballa la fotografia com un clar element artístic. Crea diferents projectes que elabora independentment i que tenen un nexe    comú amb una línia (una mica abstracta en  general) a seguir en cada un d'ells ben definida. La barreja de cultures entre orient i occident està molt present en la seva obra, encara que ella se sent plenament japonesa i orgullosa de ser-ho.

(La foto és ua fotografia seva, no una foto de l'artista. No he trobat cap foto d'ella)